Paisatges literaris. Descobreix Sant Joan les Fonts d'una altra manera
Temps era temps, en què els homes començaren a construir el monestir,
el situaren sobre un promontori, vora el riu...
EL MONESTIR
Es fa de nit
i dins el monestir
tenebres paoroses
omplen l’espai.
Hi ha un vaivé d’ombres sinuoses
a les parets d’un absis ancestral.
Les pedres,
fins llavors silents,
murmuren noms
amb sons intel·ligibles.
Udola un vent gèlid
enmig de les escletxes.
A l’altar,
el pantocràtor resta quiet,
no li cal moure’s
per mostrar la seva força
i autoritat d’un déu jutge.
Amb mirada penetrant
ens recorda com en som, d’insignificants.
Però l’albada s’acosta.
Aviat, l’astre rei
escalfarà les pedres
desitjoses de brillar
i la paüra espantar.
Llavors, i només llavors,
el monestir esdevé celestial
i a l’absis ancestral
s’escolten cants espirituals.
@Carrie
EL RIU
El riu és meravellós a l’alba i al capvespre.
La remor de l’aigua, la frescor d’aquesta a l’estiu, la vida al seu voltant...
El riu cabal de vida i poesia.
Cos transparent
d’aigües tranquil·les,
mai seràs silent.
Dia i nit, jo
t’escolto amatent.
Ets llar de peixos
que neden.
Ets niu d’aus
que volen,
i sopluig d’éssers
que salten i corren.
Ets el riu on
des de petita
m’he banyat
i també he jugat.
Ets el riu on
he nedat
i on també m’he emmirallat.
Te’n vas camí avall,
cap a mar.
T’enduus
somnis incomplerts,
silencis guardats,
pors compartides
i promeses esvaïdes.
Ets el riu que fas camí
enllà, on tot és calma.
Fas camí sense retorn,
i no em veus.
I no em sents
quan, cada vespre
a la riba, t’acarono
mentre xiuxiuejo
el teu nom: “Fluvià...”
@Carrie
LA FONT DE LES MULLERES
(de la Canya)
En la nostra caminada
fent camí cap als Verlets
et trobem, font estimada,
sense encara fer bufets.
De tornada, ja cansats,
et tornem a contemplar,
del teu doll enamorats,
quan encara pots rajar.
Si, degut a les sequeres,
qualque cop la deu s’estronca,
nostra font de les Mulleres
als eixuts núvols esbronca.
I demana: “Pluja, vine!
Vine alegre i persistent,
que és la que ja s’endevina,
que és del grat de molta gent.”
Narcís Munsó
PI DEL CRÀTER DEL VOLCÀ D’AIGUANEGRA
Rabassut pi d’Aiguanegra
ran del cràter del volcà,
quan el vent et busca brega,
tu me’l punxes, per jugar.
Pi cepat, no has crescut gaire,
puix la rel no gens s’enfonsa,
i arrupit així un cop d’aire
ni et fa caure ni t’arronsa.
Aquest és el teu anhel:
aclofar-te ran de terra.
No cal créixer cap al cel
si aquí n’ets rei de la serra.
Vius al cor de la Garrotxa,
atalaies la Vall de Bianya,
quan freda boira t’acotxa
tos peus t’escaufa la Canya.
Narcís Munsó
ROTONDA DE LA CANYA
La canya ara s’il•lumina
des de baix amb roja llum,
el volcà que s’hi endevina
pareix que vomiti fum.
Damunt el volcà, la canya
honorant el nom del lloc.
A l’ocell no se l’enganya,
sap que el roig no és pas de foc.
Estornells, pardals i merles
prest s’amaguen al canyer.
El cristall llueix ses perles,
que la pluja ve de fer.
El cotxe que hi gira, gira.
Fa amb sos fars albes rotllanes,
diu el poeta que s’ho mira:
“Les goges ballen sardanes.”
Narcís Munsó
ROTONDA DE LA CANYA II
Tinc un volcà a ca meva,
que és el més bonic del món,
feix de canyes que s’eleva
i a la nit roig que s’hi fon.
Des de la rotonda estant,
a la punta de la Canya,
us envia a Sant Joan;
si voleu, a la Vall de Bianya.
Quin goig sortir a la terrassa
per copsar, de bon matí,
tendra llum que s’escarrassa
en fer-nos un lloc diví.
Bells colors difuminats
per una dolça boirina,
que curosa ens ha pintat
les cases de purpurina.
Narcís Munsó
ROTONDA DE SANT JOAN LES FONTS
Rotonda de Sant Joan,
que em menes cap a la Canya,
i a d’altres que potser van
cap a la Vall de Bianya.
Petris gegants de basalt
que esquinceu la boira blanca,
mireu qui puja més alt
per gaudir de vista franca.
Si bonica ets emboirada,
més encara m’has colpit,
quan t’he vist tota gebrada;
ferma tu, jo enfredorit.
Narcís Munsó
XEMENEIA DE LA FLECA DE LA CANYA
Surts damunt de la teulada,
xemeneia de la fleca.
Quin goig treure’n la fornada
quan es cou amb llenya seca.
Cor de foc, ni molt ni poc,
amb regust de pa torrat,
els núvols per fer-li lloc
s’han obert de bat a bat.
Orgullosa i atrevida,
com embut cap per avall,
xemeneia acolorida
per les flames i el seu ball.
Cap amunt, núvols i estels
davall, coca i pa rodó.
Al forn, s’hi couen anhels
i al taulell una il·lusió:
“Que els pastissos surtin bons,
simpatia i pa torrat;
a la tarda calerons,
tot venut i tot cobrat.”
Narcís Munsó
EL MONESTIR DE SANT JOAN LES FONTS
Descobrir el nostre patrimoni:
saviesa, història, gaudir,
avui sense que me n’adoni:
de Sant Joan, el monestir.
Omplir el bagatge de l’abans,
amb la fermesa del present,
tot reconstruint amb les mans,
paisatges descrits en paper.
Tractada amb molta cortesia
aquesta construcció rosa,
inspirant una poesia
llegat de la pedra formosa.
Té un altar on farem la proclama
de nostra veu, nostre parlar
i avivarem tota flama:
la cultura i el tarannà.
Fem recurs de l’idiomàtic,
filigranes al construir
amb bells maons que del romànic
enalteixen el seu destí.
En un paratge natural,
a la llera del Fluvià,
emergeix del medieval
l’església com un volcà.
Bategem aquesta trobada
a la gran pila baptismal
i serà per tots recordada
l’arquitectura magistral.
Maria Rosa Cullell Oliveras
JORNADES DE PATRIMONI A SANT JOAN LES FONTS
He colat les lletres
amb la fermesa de la pedra,
les esculpeixo,
riuades de sentiments vius.
A la plaça del monestir
floriran junt a les flors de maig
i, a raig, guarniran les fonts.
Un Sant Joan que bateja
amb l’aire fresc garrotxí
l’art d’una escola
que acull gent solidària,
compromesa, artista.
Un patrimoni viu,
que va més enllà d’una jornada,
més enllà de les nostres fronteres...
Europa ens acull,
el català és reconegut.
Maria Rosa Cullell Oliveras
EL PRIORAT DE SANT JOAN LES FONTS
Què té l’art romànic
que tant ens trasbalsa?
Entrar al priorat
de Sant Joan les Fonts
és sentir un calfred
que commou i espanta,
amor i emoció
tot d’una vegada.
No és sols pel color,
no és sols per la nau,
no és sols per la volta,
és màgic i prou.
Hi ha un tel
que l’envolta.
Sents a cau d’orella:
“Atura’t, espera,
medita, reposa
i no tinguis por.”
Esbrina el misteri,
vine a l’abadia
de Sant Joan les Fonts,
i potser el seu tel
també t’embolcalla.
Rosa Panadès – Octubre de 2023
PAISATGES
Colades negres
cobreixen la Garrotxa,
la terra fèrtil.
Baixen del cràter
les pedres torturades,
fan la terra aspra.
Gotes de pluja
cauen damunt la greda,
hi fan sanefa.
Prismes basàltics
s’enfonsen al riu,
òrgans de pedra
Gorga deserta
que de nit fa basarda,
dansen les bruixes.
Nit sense lluna,
greda negra i cel negre.
Dones d’aigua.
Anna Maria Vila
SANT JOAN LES FONTS HEU DE VISITAR
Si a la Garrotxa voleu anar,
Sant Joan les Fonts heu de visitar.
Us relaxareu
i les piles carregareu.
Natura, història, patrimoni, volcans....
no ens falta res a Sant Joan!
Si voleu caminar
a les colades basàltiques podeu anar.
Visita obligada al castell de Juvinyà,
el monestir romànic el cor us robarà.
I, per dinar,
uns bons restaurants podeu trobar.
M. Àngels Fontàs Serra
LA NIT DE LES DONES D'AIGUA
En Dídac avui està molt content, els pares li han dit que el portarien a veure "Les dones d'aigua". Al seu poble, Sant Joan les Fonts, ho celebren cada any. Ell, des que té ús de raó, ha sentit parlar d'aquesta llegenda, l'ha llegit moltes vegades; hi posa tanta imaginació que se sent part de la llegenda i creu que és veritat. Diuen que les dones d'aigua, la nit de Sant Joan, surten a rentar les seves túniques al riu. És una nit màgica, plena de fades i follets. Si els tractes bé, et fan regals; però si no, ui!! Millor no saber el que poden fer. Sempre les ha imaginat nues mentre renten les túniques, però no tothom les pot veure, només els que són nets de mals pensaments; o sigui, gent molt innocent.
La nit ha arribat, per fi! Bufa! Quin dia més llarg que se li ha fet. En Dídac està segur que ell veurà coses que ningú més podrà veure i podrà demanar un desig, només un. Però per ell és molt important. Els pares el veuen tan immers en la llegenda, que tenen por que s'emporti un desengany.
Tant els pares com els avis han viscut sempre a Sant Joan. A casa se n'ha parlat molt, d'aquesta diada, sobretot amb l'avi. Ui, l'avi!! Era un especialista en deixar-lo embadalit escoltant històries.
Ara ja arriben al pont medieval. Allà és on fan la celebració. Per sort, hi han arribat aviat i ho podrà veure tot molt bé. L'actuació encara no ha començat i ell ja comença a imaginar coses del que ha llegit. Per fi, donen el toc d'entrada dels artistes. Està tan i tan content, que no es perd cap detall del que fan: les escenes i la música el porten a un món antic, milers d'anys enrere....
De cop, ohhhh! Veu una cuca de llum, de molt lluny. Ell té clar que és el senyal per demanar el seu desig. Ara sí que pot anar a dormir satisfet, s'ha complert un dels seus somnis! Els pares no en saben res d'allò, segur que li dirien que aquestes coses no són reals. Pel que pugui passar, millor muts i a la gàbia.
La festa s'ha acabat. Les dones d'aigua es retiren, però això sí, deixen les túniques esteses a les bardisses a assecar, per tornar a rentar per al proper any. Apa! Cap a casa tot content a dormir i esperar que el seu desig es compleixi.
Li va costar dormir, estava massa emocionat, però finalment va adormir-se. Al despertar, surt corrents cap a la cuina amb la il·lusió de veure el seu desig complert: - Bon dia, avi!
- Hola noi. Ja t'has llevat ? Si que has set matiner avui!
En Dídac l'abraça i plora molt content. El seu desig s'ha complert. L'avi s'ha curat. En Dídac n'està molt i molt, del seu avi! Sempre li ensenya a fer coses, li explica llegendes antigues que a ell li encanten. És un avi superguai! Amb els amics sempre parla de l'avi.
De cop, però, sent la veu de la seva mare que el crida:
- Dídac. És hora de llevar-se! En Dídac es frega els ulls fort, molt fort, com si es tractés d'un somni. Pensa: “Què hi faig al llit si jo estava a la cuina amb l'avi?”. No entén res. Es lleva d'una revolada i corrents cap a la cuina. Oh!! Quin disgust! L'avi és allà, com sempre, però des fa una temporada que no els reconeix, tampoc recorda les coses. S'està allà amb la mirada fixa. Ell l'abraça de nou i torna a plorar. L'altre despertar no era real, només era un somni. La mare no sap ben bé què passa, però sí que sap com s’estima l’avi, en Dídac. S'acosta a ell, l'abraça i l'acaricia. El nen només murmura entre llàgrimes:
- Mare, no hi ha miracles! La cuca de llum era un somni!
Rosa Masó
